Bea o la bèstia de la televisió

Diumenge passat es va produir una situació rocambolesca sobre les audiències televisives. Era un dia per què triomfessin i arrasessin els esports. De bon matí ens despertava el soroll tronador de les motos. Des de les 10h del matí i fins a les 15h teníem el matí ocupat veient com els corredors acceleraven i arriscaven per ser els primers a la línia de meta.

A la tarda Rafa Nadal es jugava igualar el rècord de Björn Borg al guanyar per quarta vegada el torneig de Roland Garros. La final a demés era contra Roger Federer i per tan era un nou enfrontament entre els número dos i un (respectivament) del rànquing de l’ATP.

Tot seguit, des del circuit Gilles Villeneuve del Canadà, la Formula 1 feia la seva aparició quinzenal. La bona posició del més que estimat Fernando Alonso, feia preveure reunir una bona audiència davant del televisor.

Finalment a la nit, es jugava el partit de futbol entre Alemanya i Polònia. Significava el partit més important des de que havia començat l’Eurocopa de seleccions. Aquests esdeveniments com el Mundial, sempre tenen una gran acollida entre el públic que per una vegada no es centra únicament amb la seva selecció si no que passa unes setmanes gaudint, amb majúscoles, del gran espectacle que pot ser el futbol.

Amb totes aquestes competicions en joc, l’audiència televisiva hauria d’haver estat descarada respecte la resta de programació. Doncs no només no ho va ser si no que a més cap d’aquests espais va ser el més vist.

Alemanya i Polònia van ser el 8è programa del dia, Dani Pedrosa i Montmeló van ser el 5è, Rafa Nadal el 3er i Fernando Alonso es va “conformar” amb el segon lloc.

¿Sabeu qui va guanyar?, ¿Sabeu qui va sentar a 8.000.000 d’espanyols davant la televisió? ¿Sabeu qui va doblar el nombre d’espectadors de Fernando Alonso? Doncs va ser una noia, que per més inri era un “callo” i de la nit al dia es va convertir en un “pibón”. Una noia que protagonitza una d’aquelles sèries tan cutres que ningú mira però que son líders d’audiència.

Va ser Bea la que va arrasar en Share i en nombre total d’espectadors, i això demostra dues coses: Que ni els espanyols estem tan flipats amb els esports (encara que deu ni do) i que els gustos audiovisuals del nostre país deixa molt a desitjar. Reflexió aquesta última que ja podíem imaginar-nos.