Bea o la bèstia de la televisió

Diumenge passat es va produir una situació rocambolesca sobre les audiències televisives. Era un dia per què triomfessin i arrasessin els esports. De bon matí ens despertava el soroll tronador de les motos. Des de les 10h del matí i fins a les 15h teníem el matí ocupat veient com els corredors acceleraven i arriscaven per ser els primers a la línia de meta.

A la tarda Rafa Nadal es jugava igualar el rècord de Björn Borg al guanyar per quarta vegada el torneig de Roland Garros. La final a demés era contra Roger Federer i per tan era un nou enfrontament entre els número dos i un (respectivament) del rànquing de l’ATP.

Tot seguit, des del circuit Gilles Villeneuve del Canadà, la Formula 1 feia la seva aparició quinzenal. La bona posició del més que estimat Fernando Alonso, feia preveure reunir una bona audiència davant del televisor.

Finalment a la nit, es jugava el partit de futbol entre Alemanya i Polònia. Significava el partit més important des de que havia començat l’Eurocopa de seleccions. Aquests esdeveniments com el Mundial, sempre tenen una gran acollida entre el públic que per una vegada no es centra únicament amb la seva selecció si no que passa unes setmanes gaudint, amb majúscoles, del gran espectacle que pot ser el futbol.

Amb totes aquestes competicions en joc, l’audiència televisiva hauria d’haver estat descarada respecte la resta de programació. Doncs no només no ho va ser si no que a més cap d’aquests espais va ser el més vist.

Alemanya i Polònia van ser el 8è programa del dia, Dani Pedrosa i Montmeló van ser el 5è, Rafa Nadal el 3er i Fernando Alonso es va “conformar” amb el segon lloc.

¿Sabeu qui va guanyar?, ¿Sabeu qui va sentar a 8.000.000 d’espanyols davant la televisió? ¿Sabeu qui va doblar el nombre d’espectadors de Fernando Alonso? Doncs va ser una noia, que per més inri era un “callo” i de la nit al dia es va convertir en un “pibón”. Una noia que protagonitza una d’aquelles sèries tan cutres que ningú mira però que son líders d’audiència.

Va ser Bea la que va arrasar en Share i en nombre total d’espectadors, i això demostra dues coses: Que ni els espanyols estem tan flipats amb els esports (encara que deu ni do) i que els gustos audiovisuals del nostre país deixa molt a desitjar. Reflexió aquesta última que ja podíem imaginar-nos.

“En Garde” (en guàrdia en francès)

Notícia Bomba. El Tour de França compra la Vuelta.

Un titular cridaner no?. De fet ASO (Amaury Sport Organisation) l’empresa que organitza la carrera gala, ha decidit comprar el 49% de les accions d’Unipublic, que alhora és l’empresa encarregada de l’organització i explotació comercial de la Vuelta ciclista.

Aquesta empresa, Unipublic, va ser comprada pel grup Antena3 a finals del 2005 als germans Franco (res a veure ni amb el dictador ni amb l’ex director del Periódico) per augmentar els seus negocis en àrees de producció d’esdeveniments esportius de primer nivell i en matèria de publicitat.

Però per què una empresa que ja organitza la considerada com a millor carrera del calendari ciclista vol ara entrar en una altra?

Ja fa uns anys que les tres grans voltes per etapes (Giro, Vuleta i Tour) estan distanciades de la UCI (Unió de Ciclisme Internacional) i actuen lliurement sense accedir a les seves peticions i obligacions. Anant les tres juntes se sentien amb tanta força que van optar per apartar-se definitivament i crear el seu propi calendari que integrarien les altres rondes organitzades per elels tres.

El que passa que és que el Tour s’ha obsessionat amb el dopatge. Els escàndols de l’any passat van fer que ASO prengués unes decisions discutides per analistes, ciclistes, professionals i també per Giro i Vuelta. Veient perillar la unió de les tres proves, el Tour ha reaccionat entrant directament a l’empresa mare de la Vuelta. D’aquesta manera pensa que s’assegurarà el seu suport en l’aferrissada lluita que manté contra el dopatge.

El què no entén el Tour és que la Vuelta te una altre posició al respecte. De la mateixa manera que el Giro, entenen que no s’ha de criminalitzar l’esport. La prova està en què mentre ASO ha deixat fora de la seva prova a l’equip Astana (en el que corre el vencedor a Paris de l’any passat i el del Giro d’aquest any, Alberto Contador) El Giro i la Vuelta si l’han convidat, ja que saben perfectament l’esforç que ha fet aquest equip kazakh (de Kazakhstan) per erradicar els errors d’altres anys. Aquest equip va despedir a mitja plantilla i va canviar la totalitat de l’equip directiu i dels serveis mèdics. S’ha reforçat amb ciclistes de reputat prestigi i per tan te tot el dret del món a córrer a les millors curses.

Veurem com acaba el tema però segur que a ASO la jugada no li surtirà tan bé com es pensa.

Alea Jacta Est

El diari Marca és conegut per ser la premsa periòdica especialitzada en esports més antiga del nostre quiosc. És per això, per la imatge i per la importància que té (no en va és el diari més llegit d’Espanya amb molta diferència) que es permet el luxe d’entregar premis a les figures de la lliga. Podríem dir que és l’”Equip” d’Espanya. Es aquesta publicació i no la lliga, la què entrega els premis al millor porter de l’any, al màxim golejador i els de millor porter i màxim anotador de la lliga espanyols. Son els coneguts Zamora, Pichichi, Guruceta i Zarra.

Aquesta temporada n’han impulsat un altre i és el de millor jugador de la temporada que rep el nom de premi Di Stefano. (Ja d’entrada sembla sospitós el nom que han triat).

Per decidir quin ha estat el millor jugador de l’any, han agafat un jurat format per periodistes i persones relacionades amb el món del futbol i els han demanat que facin una llista amb 50 noms. D’aquests 50 es van fer una criba i només en van deixar 5, a saber: Aguero, Raul, Casillas, Messi i Iniesta. Tot seguit van fer una segona votació en la que es van carregar dos noms més, curiosament van ser els dos del Barça. Amb el podi fet només calia decidir les posicions dintre del mateix. En tercer lloc van posar el porter del Madrid. La cosa ja quedava entre dos El gran capità i la revel·lació de la temporada.

And the winner is? Sergio el Kun Aguero!!!!!!. No amics, no. Aquest premi estava fet per què només el pogués guanyar una persona. El que per mi ha estat el jugador més sobrevalorat de la meva època (per què les altres no les he vist però igual també ho és), El que més debat i polèmica ha donat aquesta temporada, el que ha rebut el suport massiu per part de molta gent i les crítiques per part de l’altre, el que no deixa indiferent a ningú. Aquest premi ha estat pel gran, el magnífic, d’inigualable, el gran, el destructor, l’invencible, l’inconfusible, l’únic i més gran del món Raul Gonzalez Blanco.

Marca ha estat tot l’any amb el tema "Raul selección". Ha animat molt als lectors i també als oients que donin suport al Gran Capità . Son els encarregats de mantenir viu el debat i com que Luis Aragonés no els ha fet ni putu cas, doncs han optat per dir que per ells Raul ha estat el millor jugador de l’any. No ha estat el què més gols ha marcat, ni el que més minuts a jugat, no ha estat el jugador més decisiu, ni tampoc el que més assistències ha fet. Senzillament ha fet una bona temporada però com la seva n’hi ha 20 més.

En fin que aquest premi va ser creat amb l’únic objectiu que fos Raul el que el guanyés, i sent fidels a la seva ideologia, així ha estat.

Pfff a la lliga anglesa

Si d’alguna lliga hem parlat aquesta temporada ha estat de la Premier League. Tothom s’ha desfet en elogis cap un estil de futbol que permet un major contacte, per tan vol dir que els partits es traven menys, que es piten menys faltes, que no permet l’esport nacional espanyol conegut com “piscinazo”.

La gent deia que seguien les jornades de la Premier i reflexionava sobre les carències que tenia la lliga de les estrelles. Que si la nostra lliga està sobravolarada, que si depenem massa dels estrangers, que el seu futbol és molt dinàmic i primen els equips que juguen a l’atac, etc.

Doncs bé molta gent estava que es corria (perdó pel vulgarisme però és què em be al pel) quan dimecres passat es va jugar la final de la Champions i els dos equips eren anglesos.

Vagi per davant que jo no crec que la Premier sigui millor que la nostra lliga. Que els equips anglesos donen espectacle és veritat si mirem les grades, no el camp. Equips com el Liverpool i el Chelsea (salvant el partit de la final) ens han demostrat que el futbol tacanyo d’esperar l’equip rival es practica a tot el món. El Manchester United, la plantilla que fa bandera del bon joc, ha mostrat que aquest estil només serveix per jugar contra el Blackburn Rovers o el Birmingham, ja que contra el Barça a les semis de la Champions i en el partit de la final va practicar el “caguisme”. (Millor espero que em vinguin a veure abans que anar a buscar el segon gol)-

Tot aquest rotllo be per què qui ha impulsat el forofisme cap a la lliga anglesa son els periodistes i els mitjans esportius. Tots ells han parlat molt i son els que més empenta han tingut alhora de cobrir les notícies que sortien des d’Anglaterra.

El que em va sorprendre és que Dijous passat, quan la premsa recollia el triomf del Manchester als penals, només dos diaris dels generalistes, van posar la notícia en portada. Diaris com EL Mundo, l’ABC, La Razón o El Periódico, no dedicaven ni un sol breu al partit més important de la temporada. En canvi, La Vanguàrdia i El País treien la notícia, en l’apartat que la Mireia denomina com a Softnews (broma de seminari).

No serà que no interessa tan la Premier?, No serà que si falta un equip espanyol la competició davalla molt? No serà que per despotricar-nos tan ens hem agafat a una altre lliga que tampoc és res de l’altre món? Només el temps ho dirà però que sapigueu que l’any que bé les coses canviaran i tornaran al seu lloc.

Fins una altre Frank

Ahir Frank Rijkaard va viure el seu últim partit de lliga amb el Barça. Potser no serà l’últim amb l’equip culé ja que el 26 de Maig tenen aparaulat i firmat un partit amistós a Dubai.

Rijkaard ha estat 5 anys a la banqueta blaugrana, 5 anys que molta gent ha titllat d’èxit rotund amb el resultat de dues lligues i una Champions. La veritat però, és que tota la feina feta durant aquests dos anys consecutius se n’ha anat en orris dues temporades després.

Molta gent està agraïda al tècnic holandès, la seva tranquil·litat, el seu saber fer i les seves fines maneres han fet que es guanyi un raconet al cor de la culerada. Alguns, més dels que em pensava, afirmen amb claredat que és un dels millors tècnics de la història del club.

La veritat però no és aquesta. El títols l’avalen, encara que la feina pròpia d’un tècnic, no. Tothom ha posat en dubte les seves alineacions, donant entrada a molts jugadors que no tocava i traient-ne d’altres que havien d’estar-hi. Els seus canvis han estat molt criticats tan per la tardança alhora de fer-los, com pels noms del substituït i el que substitueix.

Del treball tècnic de Rijkaard amb els jugadors no es pot dir res, encara que del treball tàctic en podríem parlar molt. La posició dels jugadors ha estat lamentable, les jugades estudiades no han existit, ni atacant ni defensat. Quantes vegades heu pensat que en corner o falta contraria la jugada acabaria en gol? O quants córners han rematat? Quants gols ha fet el Barça en jugades a pilota parada?

L’equip es va mantenir unit durant dos anys i mig. Molta gent diu que és per la figura de Henk Tan Cate, qui després de guanyar la Champions va marxar per entrenar l’Ajax d’Holanda i després com a segon entrenador del Chelsea.

Després del seu adéu van començar els problemes. Ha transcendit a l’opinió pública les sortides de Ronaldinho, les bronques de Deco i Eto’o, les rajades del camerunès i d’Edmilson. És a dir que Frank Rijkaard va perdre el control d’una de les millors plantilles de la història. Per què no ens enganyem, ara volem fer fora fins a la senyora de la neteja però els noms i el pes dels jugadors que ara volem fotre al carrer son immillorables.

En fin que arreveure Rijkaard i per despedir-te et cantaria una cançó que es va fer famosa farà un parell d’anys. La cantava Julieta Venegas i l’estribillo feia així:

Me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti

y me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti y me voy

Qui té dret a la publicitat?

Ja fa unes setmanes que les empreses i grups de comunicació privats d’Espanya van redactar un manifest conjunt en el què exigien al govern de Zapatero i a tot el poder legislatiu en general una llei per la qual es prohibís la publicitat en els mitjans públics. Ells argumenten que fan una competència deslleial ja que aquests tenen un doble sistema de finançament. La publicitat en si mateixa i també els fons públics.

Alejandro Echevarría, president de la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA) argumentava que les televisions públiques no reduïen els temps marcats per la publicitat, què son de 12 minuts, i per tan tampoc baixaven els ingressos de les cadenes publiques. Echevarría feia extensible la demanda als mitjans autonòmics i també els locals. De fet TV3 és la cadena autonòmica que més beneficis en treu de la publicitat.

LA UTECA vol un model de televisió que s’aproximi a l’anglès o al que ha proposat el president francès Nicolas Sarkozy. Ja sabem que la BBC no té pauses publicitàries i que el seu finançament surt d’un cànon que grava la compra de qualsevol aparell de televisió. La cànon s’anomena llicència de televisió i fa que cada amo d’un aparell de televisió pagui onze lliures al més.

Per la seva part Sarkozy impulsarà una llei que entraria en vigor a partir de l’any 2009 i que obligaria als ciutadans a pagar un cànon que es posaria a tots els aparells que permetin reproduir la televisió: Aparells de TV, ordinadors portàtils i telèfons mòbils. Segons els president francès amb aquesta mesura s’equipararien els ingressos que aporta la publicitat i d’aquesta manera els mitjans públics francesos tampoc tindrien espais publicitaris.

La UTECA proposa un model similar. El secretari general d’aquesta organització, Jorge del Corral afirmava a Europapress que aprofitant la “defunció” del sistema analògic i la implantació de la televisió digital, es podria imposar un cànon que gravi la compra d’aparells de televisió però també dels descodificadors digitals.

Del corral però avisava que aquest sistema s’hauria de desdoblar i que per una banda finançaria la televisió estatal i una segona part destinada als mitjans autonòmics.

Segons Alejandro Echevarría, la supressió de la publicitat en els mitjans públics provocaria que les cadenes privades pugessin els preus, per què la competència es reduiria, i així fer espais més curts d’anuncis. També deia que aquesta proposat no tan sols afavoriria a la televisió ja que la premsa i la ràdio també en sortirien beneficiats.

El que no diuen els dirigent de la UTECA és que la Comissió Europea ha donat un toc d’atenció a les cadenes espanyoles per què cap d’elles compleix els límits marcats per la legislatura continental i que diuen que per cada hora poden destinar 12 minuts als espais publicitaris. Precisament són els cadenes privades les que més temps sobrepassen aquest límit i tots sabem quines son.

Un clàssic

Dimecres passat va reaparèixer a TV3 un dels fills pròdigs de la cadena autonòmica catalana. Va ser un dels primers showmans de la televisió. Molt abans que Buenafuente, Sardá o Juan i Medio feia un programa que emocionava el públic de totes les edats i feia riure a tota la família. Evidentment estic parlant del gran, l’únic, el mític, l’inpressionant, MÀGIC ANDREU. Quantes vegades no heu pensat – Què gran que era aquest home – quina gràcia que feia – Els seus trucs eren molt bons.

Jo tenia la caixa màgica del Màgic Andreu i recordo amb carinyo aquelles èpoques en les que em posava una capa i feia els trucs més fàcils davant la meva família.

Aquest home, conegut mundialment per les seves medalles, cada vegada més grans, i també per les seves arrencades de mànigues (per què la gent veiés que no tenia res amagat en elles) va tornar dimecres passat amb un nou espectacle. Il·lusiona’t. Serà un especial que durarà uns quants dies en els que la màgia i els trucs tornaran a les nits de TV3.

Ell era un galant i un ligon, això va repetir-se la setmana passada quan una de les primeres invitades va ser la cada any més guapa Mari Pau Huget. Una de les lleidatanes més conegudes a la Barcelona més endogàmica dels últims temps. El Màgic va desplegar tot el seu arsenal de piropos i afalags cap a la bella presentadora que en algun moment se la veia pensant: i ara com surto jo d’aquí?

En fin que donem la benvinguda a un dels millors mags de Catalunya i a una persona que per la seva simpatia, ja per sempre s’ha guanyat un raconet al cor de tots els catalans.