diumenge, 18 de maig del 2008

Fins una altre Frank

Ahir Frank Rijkaard va viure el seu últim partit de lliga amb el Barça. Potser no serà l’últim amb l’equip culé ja que el 26 de Maig tenen aparaulat i firmat un partit amistós a Dubai.

Rijkaard ha estat 5 anys a la banqueta blaugrana, 5 anys que molta gent ha titllat d’èxit rotund amb el resultat de dues lligues i una Champions. La veritat però, és que tota la feina feta durant aquests dos anys consecutius se n’ha anat en orris dues temporades després.

Molta gent està agraïda al tècnic holandès, la seva tranquil·litat, el seu saber fer i les seves fines maneres han fet que es guanyi un raconet al cor de la culerada. Alguns, més dels que em pensava, afirmen amb claredat que és un dels millors tècnics de la història del club.

La veritat però no és aquesta. El títols l’avalen, encara que la feina pròpia d’un tècnic, no. Tothom ha posat en dubte les seves alineacions, donant entrada a molts jugadors que no tocava i traient-ne d’altres que havien d’estar-hi. Els seus canvis han estat molt criticats tan per la tardança alhora de fer-los, com pels noms del substituït i el que substitueix.

Del treball tècnic de Rijkaard amb els jugadors no es pot dir res, encara que del treball tàctic en podríem parlar molt. La posició dels jugadors ha estat lamentable, les jugades estudiades no han existit, ni atacant ni defensat. Quantes vegades heu pensat que en corner o falta contraria la jugada acabaria en gol? O quants córners han rematat? Quants gols ha fet el Barça en jugades a pilota parada?

L’equip es va mantenir unit durant dos anys i mig. Molta gent diu que és per la figura de Henk Tan Cate, qui després de guanyar la Champions va marxar per entrenar l’Ajax d’Holanda i després com a segon entrenador del Chelsea.

Després del seu adéu van començar els problemes. Ha transcendit a l’opinió pública les sortides de Ronaldinho, les bronques de Deco i Eto’o, les rajades del camerunès i d’Edmilson. És a dir que Frank Rijkaard va perdre el control d’una de les millors plantilles de la història. Per què no ens enganyem, ara volem fer fora fins a la senyora de la neteja però els noms i el pes dels jugadors que ara volem fotre al carrer son immillorables.

En fin que arreveure Rijkaard i per despedir-te et cantaria una cançó que es va fer famosa farà un parell d’anys. La cantava Julieta Venegas i l’estribillo feia així:

Me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti

y me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti y me voy

1 comentari:

Ev@ ha dit...

Doncs a mi em sap greu per aquest home. No perquè és trobi a l'atur (ja té la vida solucionada amb la millonada que ha guanyat), sinò perquè, des de la meva humil opinió sobre temes futbolístics, crec que és un dels entrenadors més educats, honestos i professionals que ha passat pel vestidor blaugrana. Aquestes bones maneres li han passat factura, però no és culpa seva haver-se topat amb uns deixebles mantes i vividors.

Apa, salut!