Alea Jacta Est

El diari Marca és conegut per ser la premsa periòdica especialitzada en esports més antiga del nostre quiosc. És per això, per la imatge i per la importància que té (no en va és el diari més llegit d’Espanya amb molta diferència) que es permet el luxe d’entregar premis a les figures de la lliga. Podríem dir que és l’”Equip” d’Espanya. Es aquesta publicació i no la lliga, la què entrega els premis al millor porter de l’any, al màxim golejador i els de millor porter i màxim anotador de la lliga espanyols. Son els coneguts Zamora, Pichichi, Guruceta i Zarra.

Aquesta temporada n’han impulsat un altre i és el de millor jugador de la temporada que rep el nom de premi Di Stefano. (Ja d’entrada sembla sospitós el nom que han triat).

Per decidir quin ha estat el millor jugador de l’any, han agafat un jurat format per periodistes i persones relacionades amb el món del futbol i els han demanat que facin una llista amb 50 noms. D’aquests 50 es van fer una criba i només en van deixar 5, a saber: Aguero, Raul, Casillas, Messi i Iniesta. Tot seguit van fer una segona votació en la que es van carregar dos noms més, curiosament van ser els dos del Barça. Amb el podi fet només calia decidir les posicions dintre del mateix. En tercer lloc van posar el porter del Madrid. La cosa ja quedava entre dos El gran capità i la revel·lació de la temporada.

And the winner is? Sergio el Kun Aguero!!!!!!. No amics, no. Aquest premi estava fet per què només el pogués guanyar una persona. El que per mi ha estat el jugador més sobrevalorat de la meva època (per què les altres no les he vist però igual també ho és), El que més debat i polèmica ha donat aquesta temporada, el que ha rebut el suport massiu per part de molta gent i les crítiques per part de l’altre, el que no deixa indiferent a ningú. Aquest premi ha estat pel gran, el magnífic, d’inigualable, el gran, el destructor, l’invencible, l’inconfusible, l’únic i més gran del món Raul Gonzalez Blanco.

Marca ha estat tot l’any amb el tema "Raul selección". Ha animat molt als lectors i també als oients que donin suport al Gran Capità . Son els encarregats de mantenir viu el debat i com que Luis Aragonés no els ha fet ni putu cas, doncs han optat per dir que per ells Raul ha estat el millor jugador de l’any. No ha estat el què més gols ha marcat, ni el que més minuts a jugat, no ha estat el jugador més decisiu, ni tampoc el que més assistències ha fet. Senzillament ha fet una bona temporada però com la seva n’hi ha 20 més.

En fin que aquest premi va ser creat amb l’únic objectiu que fos Raul el que el guanyés, i sent fidels a la seva ideologia, així ha estat.

Pfff a la lliga anglesa

Si d’alguna lliga hem parlat aquesta temporada ha estat de la Premier League. Tothom s’ha desfet en elogis cap un estil de futbol que permet un major contacte, per tan vol dir que els partits es traven menys, que es piten menys faltes, que no permet l’esport nacional espanyol conegut com “piscinazo”.

La gent deia que seguien les jornades de la Premier i reflexionava sobre les carències que tenia la lliga de les estrelles. Que si la nostra lliga està sobravolarada, que si depenem massa dels estrangers, que el seu futbol és molt dinàmic i primen els equips que juguen a l’atac, etc.

Doncs bé molta gent estava que es corria (perdó pel vulgarisme però és què em be al pel) quan dimecres passat es va jugar la final de la Champions i els dos equips eren anglesos.

Vagi per davant que jo no crec que la Premier sigui millor que la nostra lliga. Que els equips anglesos donen espectacle és veritat si mirem les grades, no el camp. Equips com el Liverpool i el Chelsea (salvant el partit de la final) ens han demostrat que el futbol tacanyo d’esperar l’equip rival es practica a tot el món. El Manchester United, la plantilla que fa bandera del bon joc, ha mostrat que aquest estil només serveix per jugar contra el Blackburn Rovers o el Birmingham, ja que contra el Barça a les semis de la Champions i en el partit de la final va practicar el “caguisme”. (Millor espero que em vinguin a veure abans que anar a buscar el segon gol)-

Tot aquest rotllo be per què qui ha impulsat el forofisme cap a la lliga anglesa son els periodistes i els mitjans esportius. Tots ells han parlat molt i son els que més empenta han tingut alhora de cobrir les notícies que sortien des d’Anglaterra.

El que em va sorprendre és que Dijous passat, quan la premsa recollia el triomf del Manchester als penals, només dos diaris dels generalistes, van posar la notícia en portada. Diaris com EL Mundo, l’ABC, La Razón o El Periódico, no dedicaven ni un sol breu al partit més important de la temporada. En canvi, La Vanguàrdia i El País treien la notícia, en l’apartat que la Mireia denomina com a Softnews (broma de seminari).

No serà que no interessa tan la Premier?, No serà que si falta un equip espanyol la competició davalla molt? No serà que per despotricar-nos tan ens hem agafat a una altre lliga que tampoc és res de l’altre món? Només el temps ho dirà però que sapigueu que l’any que bé les coses canviaran i tornaran al seu lloc.

Fins una altre Frank

Ahir Frank Rijkaard va viure el seu últim partit de lliga amb el Barça. Potser no serà l’últim amb l’equip culé ja que el 26 de Maig tenen aparaulat i firmat un partit amistós a Dubai.

Rijkaard ha estat 5 anys a la banqueta blaugrana, 5 anys que molta gent ha titllat d’èxit rotund amb el resultat de dues lligues i una Champions. La veritat però, és que tota la feina feta durant aquests dos anys consecutius se n’ha anat en orris dues temporades després.

Molta gent està agraïda al tècnic holandès, la seva tranquil·litat, el seu saber fer i les seves fines maneres han fet que es guanyi un raconet al cor de la culerada. Alguns, més dels que em pensava, afirmen amb claredat que és un dels millors tècnics de la història del club.

La veritat però no és aquesta. El títols l’avalen, encara que la feina pròpia d’un tècnic, no. Tothom ha posat en dubte les seves alineacions, donant entrada a molts jugadors que no tocava i traient-ne d’altres que havien d’estar-hi. Els seus canvis han estat molt criticats tan per la tardança alhora de fer-los, com pels noms del substituït i el que substitueix.

Del treball tècnic de Rijkaard amb els jugadors no es pot dir res, encara que del treball tàctic en podríem parlar molt. La posició dels jugadors ha estat lamentable, les jugades estudiades no han existit, ni atacant ni defensat. Quantes vegades heu pensat que en corner o falta contraria la jugada acabaria en gol? O quants córners han rematat? Quants gols ha fet el Barça en jugades a pilota parada?

L’equip es va mantenir unit durant dos anys i mig. Molta gent diu que és per la figura de Henk Tan Cate, qui després de guanyar la Champions va marxar per entrenar l’Ajax d’Holanda i després com a segon entrenador del Chelsea.

Després del seu adéu van començar els problemes. Ha transcendit a l’opinió pública les sortides de Ronaldinho, les bronques de Deco i Eto’o, les rajades del camerunès i d’Edmilson. És a dir que Frank Rijkaard va perdre el control d’una de les millors plantilles de la història. Per què no ens enganyem, ara volem fer fora fins a la senyora de la neteja però els noms i el pes dels jugadors que ara volem fotre al carrer son immillorables.

En fin que arreveure Rijkaard i per despedir-te et cantaria una cançó que es va fer famosa farà un parell d’anys. La cantava Julieta Venegas i l’estribillo feia així:

Me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti

y me voy, que lástima pero adiós

me despido de ti y me voy

Qui té dret a la publicitat?

Ja fa unes setmanes que les empreses i grups de comunicació privats d’Espanya van redactar un manifest conjunt en el què exigien al govern de Zapatero i a tot el poder legislatiu en general una llei per la qual es prohibís la publicitat en els mitjans públics. Ells argumenten que fan una competència deslleial ja que aquests tenen un doble sistema de finançament. La publicitat en si mateixa i també els fons públics.

Alejandro Echevarría, president de la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA) argumentava que les televisions públiques no reduïen els temps marcats per la publicitat, què son de 12 minuts, i per tan tampoc baixaven els ingressos de les cadenes publiques. Echevarría feia extensible la demanda als mitjans autonòmics i també els locals. De fet TV3 és la cadena autonòmica que més beneficis en treu de la publicitat.

LA UTECA vol un model de televisió que s’aproximi a l’anglès o al que ha proposat el president francès Nicolas Sarkozy. Ja sabem que la BBC no té pauses publicitàries i que el seu finançament surt d’un cànon que grava la compra de qualsevol aparell de televisió. La cànon s’anomena llicència de televisió i fa que cada amo d’un aparell de televisió pagui onze lliures al més.

Per la seva part Sarkozy impulsarà una llei que entraria en vigor a partir de l’any 2009 i que obligaria als ciutadans a pagar un cànon que es posaria a tots els aparells que permetin reproduir la televisió: Aparells de TV, ordinadors portàtils i telèfons mòbils. Segons els president francès amb aquesta mesura s’equipararien els ingressos que aporta la publicitat i d’aquesta manera els mitjans públics francesos tampoc tindrien espais publicitaris.

La UTECA proposa un model similar. El secretari general d’aquesta organització, Jorge del Corral afirmava a Europapress que aprofitant la “defunció” del sistema analògic i la implantació de la televisió digital, es podria imposar un cànon que gravi la compra d’aparells de televisió però també dels descodificadors digitals.

Del corral però avisava que aquest sistema s’hauria de desdoblar i que per una banda finançaria la televisió estatal i una segona part destinada als mitjans autonòmics.

Segons Alejandro Echevarría, la supressió de la publicitat en els mitjans públics provocaria que les cadenes privades pugessin els preus, per què la competència es reduiria, i així fer espais més curts d’anuncis. També deia que aquesta proposat no tan sols afavoriria a la televisió ja que la premsa i la ràdio també en sortirien beneficiats.

El que no diuen els dirigent de la UTECA és que la Comissió Europea ha donat un toc d’atenció a les cadenes espanyoles per què cap d’elles compleix els límits marcats per la legislatura continental i que diuen que per cada hora poden destinar 12 minuts als espais publicitaris. Precisament són els cadenes privades les que més temps sobrepassen aquest límit i tots sabem quines son.

Un clàssic

Dimecres passat va reaparèixer a TV3 un dels fills pròdigs de la cadena autonòmica catalana. Va ser un dels primers showmans de la televisió. Molt abans que Buenafuente, Sardá o Juan i Medio feia un programa que emocionava el públic de totes les edats i feia riure a tota la família. Evidentment estic parlant del gran, l’únic, el mític, l’inpressionant, MÀGIC ANDREU. Quantes vegades no heu pensat – Què gran que era aquest home – quina gràcia que feia – Els seus trucs eren molt bons.

Jo tenia la caixa màgica del Màgic Andreu i recordo amb carinyo aquelles èpoques en les que em posava una capa i feia els trucs més fàcils davant la meva família.

Aquest home, conegut mundialment per les seves medalles, cada vegada més grans, i també per les seves arrencades de mànigues (per què la gent veiés que no tenia res amagat en elles) va tornar dimecres passat amb un nou espectacle. Il·lusiona’t. Serà un especial que durarà uns quants dies en els que la màgia i els trucs tornaran a les nits de TV3.

Ell era un galant i un ligon, això va repetir-se la setmana passada quan una de les primeres invitades va ser la cada any més guapa Mari Pau Huget. Una de les lleidatanes més conegudes a la Barcelona més endogàmica dels últims temps. El Màgic va desplegar tot el seu arsenal de piropos i afalags cap a la bella presentadora que en algun moment se la veia pensant: i ara com surto jo d’aquí?

En fin que donem la benvinguda a un dels millors mags de Catalunya i a una persona que per la seva simpatia, ja per sempre s’ha guanyat un raconet al cor de tots els catalans.

El País es juga la seva imparcialitat

El País és un diari que últimament ha pres un discurs altament contrari al PP. Les diferències ideològiques entre les dues institucions són clares i venen de lluny. Ara amb la crisi que estan vivint els populars, ja fa temps que el rotatiu de Prisa n’està fent sang. Dia si i dia també treu en portada informacions que posen de manifest, i segurament augmenten, les tensions internes dels populars.

Del que no parla El País és de la situació interna del PSOE. Un partit que acaba de guanyar les eleccions i inicia així la segona legislatura consecutiva al govern. Precisament en les seves pàgines s’està creant un caldo de cultiu que pot derivar en portades i editorials de diaris com El Mundo, La Razón o l’ABC i de ràdios com la COPE.

El passat 5 de maig Felipe González, idealitzat expresident del govern socialista entre 1982 i 1996, va publicar un article d’opinió en el què reclamava que s’aparqués momentàniament el debat sobre el finançament de les autonomies fins que la conjuntura econòmica mundial es recuperi una mica. Segons Gonzalez cal que l’estat incideixi en “inversions que generin activitat i aquelles que generin llocs de treball”

Tanto si me coloco en el papel de los responsables de la política económica del gobierno central como en sus homólogos de las comunidades autónomas, de cualquier signo político, el máximo esfuerzo negociador lo dedicaría a esta política anticíclica que atenderá más claramente a las necesidades inmediatas de los ciudadanos y dejaría para un momento posterior -y más favorable- la negociación de un nuevo sistema de financiación autonómica.

El discurs de Felipe González és moderat però el seu missatge no ha agradat a tothom. Incrementar els recursos que intentin millorar la situació econòmica que viu el món en detriment de les polítiques autonòmiques no és una opció pel President de la Generalitat José Montilla. Ell ha respòs l’expresident amb un altre article que també publica el diari El País.

Montilla pensa que les dues coses no son incompatibles, ans el contrari ell és de l’opinió que prioritzar les mesures econòmiques de cara a la recessió que viu el món, va en contra d’uns principis que el país cria que ja tenia assolits.

Per demostrar-ho el President dóna tres raons. La primera de les quals cau pel seu propi pes en opinió del President. Les lleis estan per complir-les i l’executiu de Zapatero es va comprometre a què el nou sistema de finançament per Catalunya entri en vigor l’any que bé. Un segon argument és que moltes institucions del món han afirmat que la situació a Espanya és menys greu que a molts altres llocs, i el motiu no és altre que la descentralització del poder.

Segunda razón: como ha afirmado José Luis Rodríguez Zapatero, la mayoría de los organismos internacionales, reconocen que el desarrollo económico de España en las dos últimas décadas se explica también por su importante proceso de descentralización

Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales.

El tercer motiu que dóna Montilla és la situació d’injustícia econòmica que viu Catalunya des de sempre. Les comunitats que més paguen son les que menys cobren i per això demana un concert econòmic.

Al cap davall, el que defensa el President de la Generalitat no és altre cosa que les promeses fetes per un govern amic es confirmin. La ciutadania necessita la inversió extra de l’Estat. Les inversions en infraestructures i en obra pública per millorar en general les condicions dels catalans no son negociables per Montilla i ja fa massa temps que es reclama que es posi fre a aquesta desigualtat.

No podemos pretender que nadie se sienta cómodo siendo solidario si su solidaridad acaba por penalizarle. No es aceptable que la solidaridad que se reclama a Catalunya perjudique los derechos de los catalanes..

El líder socialista avisa que si no s’acaba amb aquest retràs històric, la solidaritat del catalans ja no es farà de tan bon grat i podrien sorgir desavinences més greus. Unes desavinences que a qui menys interessen són als propis socialistes.

Si Catalunya pierde su capacidad competitiva y su capacidad de garantizar la cohesión social, puede quedar atrapada entre una España que no la atiende (ni entiende) y un futuro de progreso al que no podría llegar por falta de recursos, inversiones e infraestructuras. ¿Interesa esta situación a alguien? Por supuesto que a nadie razonable. Y seguro que a nadie que se diga socialista.

El paper que ha de jugar Zapatero és complex. Per una banda té un dels polítics amb major reputació del país que li demana atenció, i per l’altre té el seu pilar per governar que li exigeix que compleixi el que va prometre.

El diari El País ha estat el lloc en el què s’han escrit els dos articles i ara falta saber quin seguiment donarà a aquesta nova situació. Passarà com amb el PP i obrirà cada dia amb aquest tema? O pot ser només ha estat una simple “escaramuza” que no passarà d’aquí?

Ara tindrem l’oportunitat de quantificar l’objectivitat del principal diari del país.

Gràcies James McNulty

Ja és oficial. Gràcies a un estudi que ha fet un tal James McNulty (psicòleg especialista en relacions maritals de la Tennessee Universtity), queda demostrat que la gran pregunta que turmentava homes, nens i vells, de qualsevol religió, raça o ètnia té una resposta pura i simplement científica.

En un article publicat a EL PERIÓDICO, s’explica que les relacions entre noies guapes, maques, massisses, ties bones, etc i els tios més feos i espantosos, son fruit de la ciència. No és que els feos enamorin a les guapes però sí que els donen més suport. I això a elles els va molt.

Cullons, si la meva novia fos la Heather Graham, jo també li donaria suport.

L’estudi de McNulty demostra però que a la inversa la cosa canvia. Els tios buenos que hi han participat i què estan amb callos (aquesta situació és minoritària) s’han queixat que elles no els donen el suport que necessiten. Sembla ser que ells (feos) tenen complexes i per tan intenten compensar els designis divins donant la màxima atenció i comprensió a qui li alegra la vista.

En fin que gràcies a McNulty ja puc dormir millor. I que ningú m’enganyi que ja se que tots vosaltres (homes) teníeu la mateixa inquietud.

Un inici que promet

Això que veieu aquí és la carta que el Periódico de Catalunya m’ha publicat a la secció de LECTORS (on havia d’anar sinó). És una modificació del post que hi ha més a vall que es titula “Somriures i llàgrimes”. Com podeu comprendre em fa molta gràcia que me l’hagin acceptat però em sembla que son massa bona gent aquests de EL PERIÓDICO. Modifiquen les cartes que arriben i les adapten a l’espai que tenen.

Per que ho veieu, us poso el fragment original del que han extret el què finalment han publicat. Entendreu que el meu to era molt més dur del que ha acabat apareixent.

Quan un equip surt al terreny de joc amb la moral desfeta és normal que passin aquestes coses. El partit d’aquesta nit només és un reflex de la temporada que ha fet el Barça. És a dir que ja fa mesos que surten al camp sense ganes, estan desmoralitzats i necessiten com l’aigua unes vacances que no s’han guanyat per la pèssima temporada que han fet i per la Eurocopa d’Àustria i Suïssa.

En fi que estic radiant per què ja tinc una part de l’assignatura de Redacció Periodística a la butxaca i també per què és el meu primer text publicat en un diari.

PD Ja sé que al meu bon amic Felipe no li agradarà que col·loqui un post amb un treball, però oi que m’entens?

Moltes felicitats

Hores d’ara tothom ja sabrà que la nostra estimada i admirada Tònica Merribes (ai no que estic plagiant) Mònica Terribas ha estat l’escollida per la presidenta de la Corpo, Rosa Cullell, com a nova directora de TV3. Només ens queda felicitar-la.

No sé vosaltres però a mi la notícia em va agafar per sorpresa i al principi no m’ho vaig creure. Tenia alguns dubtes sobre la seva persona. Pensava que malgrat la guerra que dóna a tothom, sobretot amb aquells que tenen càrrecs importants, no s’atreviria a donar el salt a la direcció d’un mitjà.

Ara m’ha demostrat que estava equivocat i me n’adono que pot ser una magnífica professional per desenvolupar aquesta nova etapa. Segur que amb ella, la picada d’ullet de TV3 cap als realities desapareixerà. No crec que entre les funcions d’una televisió pública estigui la de fer realities encara que siguin tan cutres com la Granja de 1907 (què mira que era cutre)

La nostra classe serà l’ultima que haurà vist a la Mònica Terribas com a professora de la Universitat Pompeu Fabra i com a directora i conductora del programa la Nit al Dia. A partir d’ara desconeixem les tasques que farà però si n’ha de triar una de les dues, crec que serà la docent.

En fi que moltes felicitats Mònica i a veure si ens convides a sopar per celebrar-ho.

PD ens deixaràs fer les pràctiques a TV3? Que ningú rigui que segur que més d’un ho heu pensat

PD2 No he pogut resistir la temptació de posar aquesta imatge.

Somriures i llàgrimes

Quan un equip surt al terreny de joc amb la moral desfeta és normal que passin aquestes coses. El partit d’aquesta nit només és un reflex de la temporada que ha fet el Barça. És a dir que ja fa mesos que surten al camp sense ganes, estan desmoralitzats i necessiten com l’aigua unes vacances que no s’han guanyat per la pèssima temporada que han fet i per la Eurocopa d’Àustria i Suïssa que els espera a molts d'ells

Els jugadors extracomunitaris tampoc podran gaudir de gaire temps lliure ja que entre la gira preparada per el més de juny i la posterior pretemporada avançada per la no classificació directe per la Champions, farà que s’apreti molt el calendari

Si la situació ha arribat fins aquest punts és per què els jugadors, el cos tècnic i la plantilla s’ho han guanyat a pols. Ha treballat tan poc com han pogut, ho han fet el pitjor que han sabut, i per això segurament no estic tan tocat com caldria. Ara mateix estic veient el partit amb el meu germà i entre queixes a l’àrbitre (que també les podem buscar) i alguna que altra vexació oral, imperen els somriures. No és que ens ho estiguem passem d’allò més bé sinó que ens n’adonem que la situació és irreversible i abans de deixar anar alguna llagrimeta, sempre és millor riure.

Ja fa setmanes per no dir mesos que es parla de revolució total de plantilla i una neteja de vestuari. I la plantilla, enlloc de treballar el doble i recuperar aquella alegria que donava el millor Ronaldinho, ha seguit amb el cap cot, mirant a terra i rebent una rere l’altre les cleques els han anat caient.

Aquest post està fet des de la ràbia que li tinc al meu equip. Segur però que la temporada que bé ja se m’haurà pasat i tornaré a il·lusionar-me amb una plantilla renovada que tornarà a lluitar per tots els títols que se li posin al davant.

PD Qui em coneix sap que soc ateu però em veig obligat a suplicar a les altes instàncies que ens doni un cop de mà per reconduir la situació. Amen

Les editorials de El Mundo

Sempre està bé conèixer les grans sentències que fan determinades persones però és igualment important col·locar-les en el seu context. És a dir, saber quan i per què les han dit. El diari El Mundo aprofita un espai a sobre de la capçalera del diari per posar en boca d’algú una opinió pròpia del diari. D’aquesta manera els directors de El Mundo aprofiten per fer editorials que no firmen ells.

Exemples: He agafat les portades del diari durant una setmana i m’he fixat que amb la notícia del dia col·loquen una frase que resumeixi el seu pensament.

El passat 30 d’abril obrien portada amb el següent titular: “El gobierno balear impone el catalán i elimina el español de la vida publica”. La frase de torn era de Demòcrit. El filòsof grec afirmava que “Quién procede injustamente es más desgraciado que la víctima de su injusticia”.

Més. 2.05 de 2008. “El tribunal constitucional se inclina por aceptar que Cataluña se defina como nación”. Aquell dia van agafar una sentència francament reveladora de l’historiador prussià del S. XIX Enrique de Sybel: “En la fortuna y en la desgracia, en la gloria y en la amargura, cada nación recibe exactamente lo que merece”. Per contra, l’endemà El Mundo obria amb els actes de commemoració del dos de Maig o la data d’inici de la guerra per la independència espanyola. La frase en qüestió era d’Andrés Bello i afirmava què: “Sólo la unidad del pueblo garantiza la grandeza de las naciones”.

Quan el primer de maig, la notícia del dia havia estat l’arrest de l’alcaldessa de Mondragón, Inocencia Galparsoro, Miguel de Cervantes feia una declaració que deia “Los delitos llevan a las espaldas el castigo”.

Però no sempre son negatives o contraries. També en posen de positives però només quan els interessa el que passa. És el cas del conflicte intern del PP. “El 71% de sus votantes quiere que hayan primarias en el PP” Aquest era el titular del 27 d’abril. Tothom coneix la posició de El Mundo en aquest cas, per tan sàviament Alfred E. Smith contestava que: “Todos los males de la democracia pueden curarse con más democracia.”

És a dir que El Mundo podria estalviar-se la seva secció d’editorials perquè ja té una amplia plantilla internacional i de tota la història que els la poden escriure gratis. I a demés sense pagar drets d’autor.

Això son vendes o deboció?

Mireu atentament aquestes portades del diari EL PERIÓDICO (no entenc per què ho posen en caixa alta si la capçalera ho està en la baixa, en fi). D’esquerra a dreta i de d’alt a baix corresponen als dies 29 i 30 d’abril i 1 i 2 de maig.

Podreu observar que totes elles dediquen una gran part (per no dir tota) a escriure sobre el Barça. Son els dies en què l’equip culé va ser eliminat de la semifinal de la Champions pel Manchester i d’aquesta manera s’esborrava qualsevol esperança d’aconseguir un títol en el que quedava de temporada.

S’entent per tan que el dia abans del partit, el del mateix i l’endemà s’obrissin amb aquest tema. La pregunta és. I perquè li dediques mitja pàgina dos dies després?. Potser perquè els aficionats als esports som masoques. Els seguidors incondicionals d’un club, d’un equip, d’una escuderia, d’un himne, etc. sóm masoquistes. La nostra vida passa a tenir un quart graó. Deixem el podi de tres amb amor, salut i treball i li sumem un quart que ocupa tan d’espai en el nostre cervell com en el cor.

En fi que malgrat totes les putades que ens ha fet passar el barça, encara pensem que l’endemà pot ser millor: nous jugadors, nou entrenador, nou president? El Periódico se n’ha adonat. És un diari que dedica moltes pàgines als esports i els hi dóna moltes portades. Sap que a molta gent li agrada començar amb aquesta secció i no oblidem que segur que hi ha gent que dilluns al matí compra el seu diari per saber la classificació de futbol i el podi de motos i cotxes.

PD: j.... com m'ha costat fer aquesta m... de post!!!

Donem una oportunitat al ciclisme

Ja fa temps que penso que el ciclisme és uns dels esports més apassionants que existeixen. La capacitat de sacrifici que demostra aquesta gent és molt més que admirable. En un món en el que l’esport va molt lligat a la tecnologia, el ciclisme només necessita de dues cames que donguin voltes a uns pedals per pujar rampes, ports i muntanyes amb les rampes més dures.

A Espanya el ciclisme va ser un esport prioritari a principis dels 90, juntament amb la impressionant exhibició de Miguel Indurain al Tour. L’únic esport que tenia per sobre, és el sempre sobrevalorat futbol. Fa cosa de 4 o 5 anys, Televisió espanyola va tenir gràcies al ciclisme i al Tour el segon esdeveniment esportiu més vist de l’any, només superat per la final de la Champions. Aquest Abril s’han celebrat les clàssiques de primavera, proves d’un dia molt dures però molt maques, que han estat màxima audiència a Països com Bèlgica o Holanda. De fet la Lieja-Bastonge-Lieja va tenir una audiència de més del 70% del país baló.

D’acord que la seva imatge ha quedat molt tocada per temes com el dòping o per les eternes discussions entre els organitzadors de les tres grans voltes i els dirigents de la UCI (Unió de Ciclisme Internacional) que fa que cada any tinguem probemes els aficionats per coneixer el calendai de les proves.
És un esport atractiu que quan els mitjans li han donat importància, el públic a respòs: La gent ocupa les muntanyes que els ciclistes pujaran, els espectadors veuen el Tour i la Vuelta i el que sigui, els lectors busquen les classificacions i els oients segueixen la prova mentre treballen o estudien.
Per tant acabo reclamant als mitjans: ¡Donem una oportunitat al ciclisme!

l'Obsessió d'un diari

Me fixat en que el diari El País, de tan en tan es deixa portar pel cor i pels sentiments. Comparant-ho amb un partit de futbol, El País seria un narrador culé seguint la final de d’una Chamions que segurament guanyaria el Real Madrid. Tot i haver de sotmetre’s a la neutralitat i al rigor, no pot deixar de banda les seves conviccions culés ni tampoc una profunda ràbia cap al Madrid. (La comparació també serviria al revés).

Amb això vull dir que El País ara mateix, El País està obsessionat amb el PP. Li te ràbia i a demés ho sap. Potser no té les millors relacions amb el PSOE però la seva enemistat amb el PP es superior. El passat 30 d’Abril la portada de El País tenia 8 notícies més una fotonotícia. Doncs bé. Amb tres d’elles, ocupaven el 70% de la pàgina i les feien sanya de temes d’actualitat del PP.

“Zaplana planta a Rajoy y se va a telefonica por un millon al año” Titular del dia
“El nuevo curso agudiza la crisis de autoridad delñ PP” Titular segona notícia
“Yo no quiero nada Mariano” Declaracions de Pizarro extretes de la Fotonotícia

Les tres notícies podrian estar en una secció titulada, la crisis del PP. No existeix com a tal però la veritat és que fa temps que l’han creat.

PD si cliqueu a la portada del diari veureu el text de la fotonotícia. Segons ells va ser una encesa discussió entre Rajoy i Pizarro. Com podreu veure, a la primer està el Pizarro vacil•lant – M’ho estàs dient a mi?- a la segona, l’expert en economia del PP, molt segur li replica – per què tu mateix, jo et puc apallissar ara i aquí – i a l’última està Pizarro en plan conciliador. – Pensat-ho bé Mariano i fes-me cas! -
Com es pot comprovar una discussió en la que gairebé arriben a les mans.